Irlanda: Geomorfologia

Geomorfologia, història geològica:

La roca més antiga d'Irlanda té 1.700 milions d'anys d'antiguitat i va ser trobada en Inishtrahull, un illot de les costes del comtat de Donegal. En altres parts de Donegal, els geòlegs han trobat roques que van començar a formar-se com a dipòsits glacials durant l'edat de gel, el que verifica el fet que Irlanda va estar coberta completament per una massa de gel durant el període en qüestió.

Al període del Precámbrico, fa prop de 600 milions d'anys, la massa de terra que després hauria evolucionat a la illa d'Irlanda, s'hauria dividit en dues parts, una situada a l'oest de l'oceà Iapetus i l'altre a l'est, ambdues més o menys a la latitud en la qual avui es troba Sud-àfrica. Gairebé amb tota certesa, es trobaven sota nivell del mar, com demostren molts fòssils marins trobats en Bray Head, en el comtat de Wicklow.

Durant els 50 milions d'anys següents, aquestes dues masses de terra van entrar en col·lisió, per a després unir-se fa aproximadament 440 milions d'anys. Això queda demostrat per l'existència de nombrosos fòssils de formes de vida costaneres d'ambdues masses, trobats prop de Clogher Head, al comtat de Louth. Les muntanyes del nord-oest d'Irlanda són fruit d'aquesta col·lisió, així com les formacions granítiques de Donegal i Wicklow.

En aquesta època, la terra irlandesa ja estava per sobre del nivell del mar i se situava prop de l'equador. Aquesta teoria se sustenta en les troballes de restes fòssils de formes de vida d'aquest període, com els arbres fossilitzats de Kiltorcan, al comtat de Kilkenny, les petjades d'éssers amfibis en Valentia Island, al comtat de Kerry, o diversos mol·luscs d'aigua dolça. El gres vermell típic d'algunes zones també es va formar en aquest període.

Entre fa 400 i 300 milions d'anys, Europa Noroccidental es va enfonsar en un mar càlid i ric en calci. Es van formar grans esculls de corall que, a la vegada, van crear la base per a la formació de roques calcàries, que avui componen prop del 65% del territori irlandès. Amb la baixada de les aigües, van aparèixer vastes selves tropicals i zones pantanoses que, amb el pas dels segles i mitjançant el seu enfonsament i posterior putrefacció del material orgànic, van donar pas a una considerable quantitat de torba. Aquest període, que per aquest fet s’anomena Carbonífer, es va caracteritzar per moviments tel·lúrics que van tenir com a resultat la formació de les zones muntanyenques i ondulades del nord-est i sud-oest de l’illa.

Fa 250 milions d'anys, Irlanda es trobava a la latitud de l'actual Egipte, tenint per aquell temps un clima desèrtic que va contribuir a l'erosió del terreny compost per roques del carbonífer i gresos. La fina capa de roques calcàries del sud del país també es van veure afectades per aquesta erosió. La desaparició del gres en algunes zones i l'exposició de la roca calcària al diòxid de carboni va dur a la formació de particulars paisatges càrstics; de tots ells, un ha quedat pràcticament intacte, i és El Burren, al comtat de Clare, zona formada per un sòls calizos esquerdats de notables dimensions. També n’hi ha a diverses zones properes a les illes Llauren.

Poc després d'aquest període, i gràcies a la descomposició orgànica que va tenir lloc en els mars, es van formar els jaciments de petroli i gas natural que avui ocupen un paper important en l'economia de la nació irlandesa. Després, Irlanda es va tornar a enfonsar, però aquesta vegada en un mar ric en compostos calcaris. Es poden trobar restes de mineral de creta, producte d'aquesta immersió, en substrats del sòl del nord de la illa, coberts per roca basàltica formada fa 65 milions d'anys gràcies a l'activitat volcànica.

Testimoniatge d'aquesta activitat són les muntanyes de Mourne i altres formacions muntanyenques del nord d'Irlanda. El vulcanisme va portar de nou a un clima càlid, afavorint així el desenvolupament de la vegetació. Les restes vegetals després formarien dipòsits de lignit (molt especialment en el comtat de Antrim, on romanen intactes). Les condicions climàtiques càlides van produir un augment de les pluges, que van accelerar els processos d'erosió i formació de paisatges càrstics.

Fa 25 milions d'anys, la illa ja es trobava propera a la seva posició actual. El mantell rocós ja estava cobert per una considerable capa de sòl, gràcies a les llargues i contínues erosions. En les àrees amb bon drenatge, la capa rocosa es va cobrir per sòls grisos o foscos, i en les àrees amb drenatge escàs va dominar l'argila negra.

Fins a fa 1,7 milions d'anys, la Terra va estar sotmesa a contínues fluctuacions entre àrees càlides i àrees fredes, que van influir notablement a Irlanda. Un especial esment mereix l'era glacial, que va crear particulars figures geològiques que avui caracteritzen el paisatge irlandès, la qual li dediquem un apartat important.

En aquesta animació del youtube, podem observar el moviment que fa Irlanda i en general el planeta des de 225 milions d'anys. Podem veure com des de latituds equatorials va pujant cap al nord.

Edats de gel

Atrapats en el flux i reflux de les últimes edats de gel que hi han hagut durant els últims 2 milions d'anys, Irlanda ha estat en diverses ocasions una gran glacera, completament sense litoral com una part més del continent europeu. Irlanda era una illa fa uns 125.000 anys enrere, quan el nivell del mar semblava estar a un nivell molt similar al actual. Però el nivell del mar va descendir uns 130 m entre 30.000 i 15.000 anys enrere, on Irlanda va passar a formar part de l'Europa continental novament. A partir d’allí, els nivells del mar han anat augmentant des de llavors, encara que a un ritme lent.

Ja fa uns 20.000 anys enrere, la zona que més tard la conformen les Illes Britàniques va estar coberta per una gruixuda capa de gel. Això va durar durant l'última màxima expansió dels casquets polars quan el nivell del mar girava al voltant de 120 metres més baix que en l’actualitat.
Després d'un període que es mou entre el 18000 aC - 16000 aC l'espessor del gel glacial va començar lentament a fondre's o evaporar-se. Al mateix temps, el nivell del mar va començar a augmentar lentament.

Durant milers d'anys, Irlanda va esser un lloc de prats oberts. Possiblement encara no era una illa, però el territori ja començava a prendre forma entre 11500 a 10000 aC.

Entre el 10500 i 9000 aC, els camps de gel van ananr retrocedit molt, tot i que posteriorment, en aquella època la temperatura de la Terra fluctuat, va disminuir en general, i nous períodes de glaciació van ocórrer altre vegada a Irlanda. Possiblement a causa de la malaltia o una pèrdua de subministrament d'aliments, el cérvol gegant es va extingir i el rens van desaparèixer de la zona.

Dates dels sediments en l'aigua dolça que es troben en la plataforma del Mar d'Irlanda, juntament amb els resultats de models geofísics de l'escorça de la Terra, suggereixen una connexió terrestre entre Gran Bretanya i Irlanda durant els 10,000 aC. És interessant observar la figura de l'esquerra que fa 15.000 anys com el glaç s’anava fonent ja cap al sud i centre, en i les glaceres (en vermell) estaven retrocedit cap a Ulster i el nord d'Escòcia.

Després, sobre els 9000 aC, la temperatura puja de nou, la propagació de ginebre i bedoll, va aparèixer en gran nombre per primera vegada. Pins, oms i altres arbres forestals també van arribar, i a Irlanda es va iniciar un procés a llarg termini del repoblament. Altres plantes i animals terrestres van creuar el pont també.

La primera prova definitiva dels assentaments humans a Irlanda data de 8000 aC a 7000 aC. Són coneguts gràcies a les troballes arqueològiques de l'extrem nord a la part baixa de la vall, prop de Bann l’actual Coleraine, al sud-oest hi ha l'estuari del riu Shannon. Més tard, es creu que es va propagar cap al nord-est al llarg de la costa de Antrim i va seguir el riu amunt fins al llac Neagh. Aquestes persones del mesolític, caçadors- recol·lectors, sense animals domèstics, es van arraulir majoritàriament al llarg de les costes i vies navegables. Com a conseqüència d'això, aquestes primeres arribades van tenir poc impacte sobre el medi ambient. Una de les primeres dates del carboni 14, situa els primers humans a Irlanda aproximadament durant l’any 7490 aC. La mostra que documenta aquesta data s'ha obtingut d'un assentament primitiu que contenia restes de carbó a Woodpark, al comtat de Sligo.

La més antiga torba dintre de les bastes àrees de torberes d'Irlanda, es va formar a la regió central al voltant de 9000 anys enrere. Degut a dipòsits de torba, com els bedolls, salzes, pins, avellaners, oms, roures ...

Anglaterra encara estava connectada al continent europeu per un pont terrestre fa uns 8000 anys (o tal vegada 6900 anys aC).

Hi ha hagut una àmplia gamma de dates que s'han ofert per convertir a Irlanda en una illa consolidada, és a dir, per al tancament de ponts de glaç o terra amb Gran Bretanya. Les estimacions oscil·len en qualsevol cas sobre els 10.000 aC- 5700 aC. Una vegada Irlanda es tanca, els dies de fàcil migració també s’atura.

Molt temps després de la desconnexió entre Anglaterra i Irlanda va ser la que es va fer entre Anglaterra i Europa, ja que seguia sent part de la península. Com a resultat, Anglaterra va desenvolupar una molt major varietat de plantes i animals que a Irlanda. Hi ha aproximadament 30% menys d'espècies a Irlanda en comparació amb Anglaterra.

Evolució de la forma de la península euroasiàtica durant les edats de gel explicades:

Tectonica de plaques i Irlanda

Irlanda no és una zona molt afectada per moviments tectònics, però si que té com tot continent un origen llunya.

Per a una informació sobre la relació de la tectònica de plaques i Irlanda, feu clic al següent link, la qual d'una manera resumida explica de forma senzilla aquesta relació.

http://www.askaboutireland.ie/reading-room/environment-geography/physical-landscape/Irelands-physical-landsca/the-formation-of-the-phys/ireland-and-plate-tectoni/

Breu explicació sobre la teoria de plaques. Video suport per al link (youtube).

Roques i sòl

Les planes centrals de la illa estan formades per roques calcàries cobertes d'una capa d'argila i sorra d'origen glacial, amb llacs i torberes disperses, entre les quals la Bog of Allen és una de les més extenses. La composició de les muntanyes situades al llarg de la costa és variada segons la seva posició: al sud estan formades per gres vermell, mentre que en les valls per on corren els rius són calcàries. Al maig, Galway, Donegal, Wicklow i Down, les muntanyes són principalment granítiques. Al nord-est existeixen diverses zones de naturalesa basàltica, entre els quals destaca la famosa Giant's causeway al comtat de Antrim. El sòl de l'oest i del nord tendeix a tenir un escàs drenatge, formant per grans zones pantanoses, amb àmplies torberes riques en torba i argila, i al mateix temps poc aptes per al cultiu, a causa de l'aspror del terreny. Per contra, els territoris orientals i meridionals, menys afectats per les contínues pluges, tenen un millor drenatge i un estrat humífer més fèrtil. Cal esmentar el ja citat Burren, un vast altiplà calcari formant un paisatge càrstic. Dintre dels grykes (les esquerdes formades entre el terreny calcari) les pluges han creat sistemes de coves i, sobretot, condicions ideals per al creixement de particulars formes vegetals.

Mapa geològic d'Irlanda, extret del servei nacional de geologia:

Orografia

El cim més alt d’Irlanda consisteix en una vasta planícia de poca altitud envoltada per un anell de petites cadenes muntanyenques costaneres. Les principals cadenes (en sentit antihorario i partint del comtat de Kerry) són: els Macgillycuddy’s Reeks, els Muntis Comeragh, les Blackstair Mountains, els Muntis Wicklow, els Mournes, els Glens of Antrim, les Sperrin Mountains, les Bluestack Mountains, els Muntis Derryveagh, les Ox Mountains, els Muntis Nephinbeg i el grup format per les Twelve Bens/Maumturks. Només algunes petites muntanyes es troben més allunyades de la costa, totes en la meitat sud de la illa: les Galtee Mountains, Silvermines i Slieve Bloom. (llista) El cim més alt és Carrauntuohill, de 1041 metres d'altitud. Es troba en els Macgillycuddy’s Reeks, al comtat de Kerry, a la part sud occidental d'Irlanda. En tots els casos aquestes muntanyes no són massa elevades: tan sols 3 cims sobrepassen els 1.000 metres ja que els altres tenen tan només 455 o 500 metres d'altitud.

Mapes de relleu (el primer sense topònims i extret de la web de la NASA i el segon, forma part d'un atles i té topònims):